Jonathan Liebesman

Una pel·lícula com Ninja Turtles existeix perquè Michael Bay acabi d'explotar una gallina que en el passat va pondre ous d'or. Però en lloc de fer-ho darrere de la càmera, l'aquí productor li ha encarregat la tasca de dirigir un dels seus minijòs, Jonathan Liebesman. El resultat no és tan vistós com les pel·lícules de Bay i almenys igual d'estúpid, amb l'argument que imita el de la sagaSpider-Man, el dolent que explica el seu pla diabòlic als seus enemics, les horribles referències pop i el flagrant product placementde Pizza Hut. D'acord que és un error prendre's una pel·lícula sobre rèptils que dominen les arts marcials seriosament, però llavors Liebesman no hauria d'esforçar-se tant per transmetre realisme.

D'altra banda, que ho faci té el seu costat bo: la tecnologia permet moure els batracis amb agilitat i fluïdesa, i atorgar-los tota una gamma d'expressions facials. Però, ¿feia falta que els coprotagonistes humans fossin tan accessoris, i que, en el súmmum de les ironies, fos la petrificada Megan Fox l'encarregada d'encarnar el cor de la pel·lícula?

En tot cas, el pitjor de Ninja Turtles és que és una pel·lícula sobre un quartet d'outsiders que, amb el fi de vendre el nombre més alt d'entrades possible, s'entesta a reprimir la singularitat nerd que va fer les tortugues exitoses en primer lloc. I, no obstant -aquí tenim una altra ironia-, és improbable que ningú que no sigui un nen o un nostàlgic malaltís sigui capaç de suportar una cosa així. NANDO SALVÀ