La veu de baríton de Mark Lanegan imposa tant en la vida real com en els seus celebrats discos. Sobretot si no està content amb allò que escolta a l'altre costat de la línia: «Això és una fal·làcia»,respon a la meva primera pregunta, relacionada amb el seu (suposat) ús d'una aplicació anomenada Funk Box per gravar el seu nou disc, Phantom radio, el desè que grava sense Screaming Trees, la banda que el va donar a conèixer. «Només vaig usar aquesta aplicació per a un parell de maquetes». Sembla que l'escassa informació sobre el disc que ofereix el segell Heavenly està plena de fal·làcies, perquè tampoc es va deixar influenciar per un programa de new wave que emet Sirius Radio. «Una altra fal·làcia», diu. Comencem bé.

Sigui com sigui, amb els seus sintetitzadors i els seus ritmes krautrock, Phantom radio -firmat com a Mark Lanegan Band- s'allunya dels sons rústics de l'anterior Black puding (2013). «Bé, però és que aquest disc és una col·laboració», aclareix. «Jo cantava i escrivia les lletres, mentre que Duke Garwood s'encarregava de la música. Si escolta Blues funeral (2012) veurà que no és tan diferent d'aquest. El nou és com una extensió». Lanegan ha portat Garwood, talentós guitarrista britànic, al nou disc: participa a la fantàstica I am the wolf.

Lanegan pot fer certa por tant en la vida com en la música -o en les fotos: mirin la que il·lustra aquesta peça-, però també pot ser com el tipus més sensible del món. En aquest disc destaca Torn red heart,una cançó d'amor en què busca un registre vocal més agut del que és habitual en ell. La seva cançó preferida del disc, es diu. «No, només una cançó que m'agrada». D'acord. «Canto una cançó com la cançó ho necessita. És simplement una qüestió d'instint».

 

Un altre dels hits de l'àlbum és Floor of the ocean, de grooveelectrònic i cert aire a New Order. Serà per aquest baix tan semblant al de Peter Hook. «No vaig escriure la part del baix, òbviament, així que haurà de preguntar al meu baixista si és un tribut o no a aquesta banda. Evidentment, m'encanta New Order, així que tampoc em trenca el cor que em relacioni amb ells».

 

El disc va arribar precedit per un epé, No bell on Sunday, amb cançons de les mateixes sessions que, segons Lanegan, no encaixaven en el disc. Però Smokestack magic sembla bona companya de la sintètica Harvest home. «Vaig gravar les cançons de l'epé al mateix temps que les del disc, i elles mateixes, per algun motiu, es van unir i van crear el seu propi cercle. El més natural era apartar-les». Cada vegada més interessat en l'electrònica, l'artista podria editar un disc de remescles al gener. ¿O és una fal·làcia? «No sé si el segell voldrà fer-ho. Si passa, serà genial. No ho puc confirmar ni negar».